Força cames i molta muntanya


Des del 92 vivim la nova cultura de l’esport i ara ja forma part de la nostra vida d’una manera quotidiana. Els esports tenen una principal funció terapèutica: millorar la salut física i la psíquica.  Per aquest motiu és important trobar una modalitat esportiva, una activitat física, que ens faci sentir bé,  que ens motivi i ens engresqui per mantenir la continuïtat. I com en totes les coses, hi ha pràctica no saludable i saludable.

Hi ha dos tipus d’esport: el col·lectiu i l’individual. Ras i curt diríem que els esports col·lectius són tots aquells que comparteixen objectius, estratègies, planificacions. En general­, intenten batre l’equip contrari. Històricament hi ha una naturalesa bel·licosa entre pobles veïns, els quals competien amb jocs no federats i amb unes normes molt qüestionables actualment. Ara, per sort, s’avaluen els rendiments esportius, tècniques, estratègies. També és cert, que les persones busquem noves modalitats esportives, com el trail running. Una modalitat que pot semblar individual però que competeix contra altres persones i equips.

Els esports individuals tenen un sentit força diferent, és ple de matissos. Això sí, hi ha molta diversitat d’opinió. N’hi ha que busquen competir contra ells mateixos, “contra els obstacles de la natura”. En la meva opinió, i des del punt de vista més positiu i constructiu, la muntanya no posa obstacles a ningú, ni hem d’anar en contra d’ella, i tampoc de ningú. Certament, la muntanya és un espai natural no alterat per al gaudiment de l’excursionisme, com passa amb el futbol, l’atletisme, etc. La natura és la que és i com a mestra, ens posa de manifest les nostres mancances. De nosaltres depèn aprendre o suspendre. També és cert que quan es prioritza l’esportivitat, aconseguir una fita, un cim, sovint, la muntanya emocional es perd. Fins al punt que l’actitud i la solidaritat d’alguns alpinistes vers a altres i els membres del mateix grup ha estat molt criticada. Potser perquè en el fons d’aquests objectius hi ha una vessant econòmica que posa en perill l’essència de l’alpinista. La de les persones, l’altruisme. I és que els diners, sovint, malmeten el significat de l’esport per convertir-se en una inversió empresarial, de manera que l’activitat en sí acaba agafant un to de “merchandise”.

Baixant del CanigóGaudir de la muntanya vol dir tenir un bon rendiment físic. Cert.  L’excursionisme, el muntanyisme i l’alpinisme treballa i planifica un entrenament per aconseguir una millora en el terreny de la resistència. Però quin és l’objectiu del rendiment? Pujar la Pica d’Estats? És veritat que sense una forma física i psíquica no es fan ascensions de forma segura. Hauríem de trobar en el rendiment esportiu (físic i psíquic) una qüestió de seguretat i no tant per aconseguir objectius, l’ascensió. I és que darrera d’aquest esport hi ha un fort sentiment, una emoció molt arrelada i gairebé innata que ens condiciona. Estem disposats a suportar les incomoditats de la muntanya, de viure, ni que sigui temporalment, de forma austera i integradora amb l’entorn, amb les coses bàsiques i essencials. Volem sentir el so del vent quan frega l’herba  a les carenes, sentir el fred a la cara, les olors del pi negre, la ginesta. Trobar rastres del llop, l’ós, el gall fer, cabirols i plomes dels grans rapinyaires com el trencalòs. Tenir l’oportunitat de veure’ls en llibertat és un regal de la Mare Natura. No tothom busca aquesta emoció, aquesta unió, vincle, amb la natura. No tothom vol “perdre” una tarda observant el joc de les marmotes.

Els qui portem molt temps fent muntanya recordem els inicis autodidactes. Han passat anys i molts canvis. Actualment parlem d’estudis reglats per als professionals de la muntanya i homologats amb la resta de països europeus i vinculats amb diferents associacions espanyoles i internacionals (AEGM, UIMLA, UIAGM). És important que els excursionistes, muntanyistes i alpinistes creguin en la possibilitat formativa de millorar i perfeccionar les tècniques segures de desenvolupament. Però també és important deixar-se dur per persones que viuen d’una manera diferent l’entorn natural.

Des d’aquest punt de partida, ens preguntem si l’esport de muntanya  té un objectiu molt clar, o són molts objectius personals, interiors a trobar. Són tantes les mancances personals com ganes d’aprendre, corregir i millorar en el sentit personal i esportiu. Segurament existeixen moltes combinacions de possibilitats i variables diferents, però trobaríem un denominador comú en totes aquestes subjectivitats: busquem un camí per arribar a un objectiu emocional.

Per aquest motiu i des d’aquest petit projecte, El Refugi, us encoratgem sempre a caminar amb el cor i no amb les cames.

Miquel Alemany

Coordinació d’activitats i Tècnic d’esports de muntanya

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s